Valoracions electorals
Catalunya travessa un dels moments més delicats de la seva història. Hem patit dos tripartits que han estat un autèntic desastre. La construcció d’un relat és necessitat imperativa en l’acció d’un govern i les esquerres progressistes que han (mal)dirigit el país en els últims temps no han ni arribat a ser capaces d’articular un intent d’aquest full de ruta tant desitjable. Ens han fet perdre prestigi, tant a casa com a fora. Ha governat gent que no està a l’alçada del que ens mereixem i així han acabat. Anem a pams. Comencem pel guanyador.
CiU ha tornat. Aquesta vegada de veritat. Tornen, però canviats. La Convergència d’avui no és la d’abans dels tripartits. La nova Convergència ha fet un salt. Artur Mas i el pinyol, que són els que remenen les cireres, saben que s’ha acabat l’hora de pidolar i que ara el que toca és dignificar nacionalment Catalunya. Les aspiracions sobiranistes han quallat en els nacionalistes, i tot i que ara prioritzaran la crisi econòmica, són conscients que a Catalunya ja només la salva fer grans passos endavant. El problema que es trobarà la seva aposta, un nou pacte fiscal per Catalunya, es diu Espanya i es diu Constitució. Fonamentalisme constitucionalista, esport altament practicat a la Villa y Corte. Veurem com ho gestionarà Mas i quines alternatives tindrà pel més que previsible no.
La trista història final del tripartit. Podria ser el títol d’una pel·lícula que resumiria com ha acabat la fórmula de govern que hem hagut de patir els últims anys. Un film de terror amb dos partits a la deriva com a protagonistes. Comencem pel primer: El PSC ja fa temps que ha perdut el nord. El mite de la Catalunya dual, el qual provoca la falsa creença que el PSC treu els vots de les àrees metropolitanes amb immigració espanyola i fills d’aquesta immigració i una Catalunya, catalana de tota la vida i rural que vota CiU, ha passat a millor vida. CiU es va imposar a tot arreu. Com tots sabem, en els últims temps, qui ha manat en el socialisme català ha estat el sector espanyolista del partit. Gent que han demostrat una vegada rere l’altre que el seu marc mental d’acció política és Espanya, que tot i vendre un discurs de vetllar pels interessos de Catalunya no han volgut desempallargar-se del dirigisme provinent de Ferraz. Només cal fer un cop d’ull del que fan els seus 25 diputats al Congrés. A Esquerra, abans dita ERC (per cert, molt curiós això de suprimir el Republicà i Catalunya per només deixar Esquerra), la patacada ha estat monumental, històrica. Al contrari de molts, jo no me n’alegro del resultat d’Esquerra. Per molt que amb ser independentista de boca no n’hi ha prou, també s’ha de demostrar amb fets, no comparteixo la visió dels que fan sang dels mals moments de gent que s’estima el país i que són patriotes. Això no treu que a Esquerra fa molts anys que les coses no s’han fet bé. Tant Carod com Puigcercós s’ho hauriem de fer mirar. El catalanisme de pluja fina pregonat pel primer quan va considerar que el millor pel país era fer president a Montilla és l’origen dels resultats d’Esquerra en aquesteles eleccions. Qui sembra vent recull tempestats. Tot el que va venir a partir d’aquell moment fou un desastre, però el mal ja estava fet. Aquell dia Esquerra es va començar a desviar del seu camí, va perdre el referent en el qual s’han de guiar les esperançes que el nostre país necessita. Si això hi sumem l’afició als cops d’estat interns i a les punyalades per l’esquena que tenen els dirigents d’aquest partit ja som al cap del carrer. Pel que fa a Iniciativa poca cosa a dir. Es noten els origens del partit ja que per molt malament que ho hagin fet, la fidelitat al partit s’imposa. Coses dels comunistes.
PP i SI. Han estat les sorpreses de les eleccions. Sorpreses relatives. Que el PP augmenti quatre escons no em preocupa en excés. El reduccionisme mental dels que només saben reaccionar amb un “ai que vé la dreta!” no forma part de mi. Crec que l’ascens del PP es deu sobretot a un factor del procés dialètic entre Catalunya i Espanya. M’explico. Que cada vegada hi hagi més independentistes, així ho diuen les enquestes, i que a Catalunya es palpa que les ànsies de llibertat creixen, provoca que la part contrària reaccioni. És a dir, els que estan radicalment en contra d’un procés de separació de Catalunya envers Espanya veuen amenaçat un status quo que els hi sembla bé i reaccionen votant el partit que millor canalitza els seus interessos. El tractament del fenomen migratori també ha ajudat els populars però crec que no és suficient per explicar els 18 diputats. D’altra banda, entra al Parlament una força que té com a principal objectiu la declaració unilateral de la indepenència de Catalunya. Solidaritat Catalana, amb Joan Laporta al capdavant, pot ser una glopada d’aire fresc per la política catalana. Tots sabem que la independència no arribarà aquesta legislatura però la presència dels 4 diputats de SI pot ser un bon mecanisme de pressió cap als que a títol personal votarien que si, però que mai acaben de trobar el moment de dir alt i clar que el nostre país no se’n sortirà si no és amb un estat propi. Tindrem pedagogia per l’estat propi gràcies a les més de 100.000 persones que han fet confiança a la coalició independentista. Per acabar Ciutadans. Els predicadors de l’autoodi es pensven treure grup parlamentari. Doncs no, i veuen com SI els supera. Bones notícies. Es presenta una legislatura apassionant. Endavant les atxes!
Quina pena d’universitat
La universitat és el temple de l’ensenyament, de l’educació, de la formació de gent preparada, dels debats enriquidors, de la transmissió del saber, del respecte als valors democràtics…O això és el que hauria de ser. I veient el que va passar l’altre dia a la Pompeu Fabra, aquesta universitat es queda en l’hauria. Em refereixo a l’acte que la Pompeu va permetre celebrar a aquesta colla de gent tant patètica que són els que formen la candidatura de la CORI. Estar desencantat amb la classe política i els polítics que en formen part és molt legitim i molt normal en els temps que corren. Jo també podria enumerar fàcilment molts motius per mostrar la meva decepció amb els nostres polítics. Ara bé, d’aquí a votar un partit, recordem que tenen un regidor a l’Ajuntament de Reus, que presenta la gent que presenta i que fa les propostes que fa (no vull perdre el temps a enumerar les idees d’aquesta gent que fa bandera de la més absoluta buidor i ignorància perquè seria embrutar aquest article. Les podeu trobar a la seva web) hi ha un abisme.
Gent que per mostrar el seu enuig amb la política decideix muntar un intent de partit que l’única cosa que fa és contribuir i col·laborar en la més absoluta banalització i ridiculització del que ha de ser la política. Aconsegueixen superar en escreix el que ells mateixos critiquen. I el més greu de la qüestió no és que aquests espècimens existeixen, sinó que hi hagi gent que vagi als seus actes, els hi rigui les gràcies i fins i tot els acabi votant,
Parlem del galdós paper de la Pompeu Fabra, que és l’objectiu de l’article, i no d’ aquests quatre arreplegats que no mereixen més seguiment del que ja els hi he fet. Des d’una institució que a part de formar acadèmicament els estudiants, també hauria de preocupar-se que aquests es formin com a persones, i això hauria d’implicar aconseguir persones amb un mínim interès pel món de la política, és inadmissible que es cedeixi un espai a la gent de la CORI . La Pompeu Fabra traeix l’ esperit que ha de tenir una universitat amb aquesta concessió tant desafortunada. Fa d’altaveu d’uns missatges que no ens convenen, prou malament estem com per anar donant cops de mà a aquesta colla d’ignorants.
I tot això es produeix quan fa un mes que la Pompeu Fabra va rebre la qualificació Campus d’ Excel·lència Internacional. Suposo que la ment brillant que va permetre aquest acte va quedar desbordat d’una decisió tant carregada d’excel·lència.
Estimar la llengua, estimar el país
En Joan Solà ja no està entre nosaltres. Terrible pèrdua. Se m’encongeix el cor només pensar que ens ha deixat el gran mestre, l’home senzill de Bell-lloc d’Urgell que tantes i tantes hores de la seva vida va dedicar a defensar i promoure el bon ús de la nostra llengua. El gran filòleg i lingüista.
Corren temps difícils pel català. Ja fa temps que aquells que no ens entenen ni ens voldran entendre mai van encendre una metxa que serà molt difícil d’apagar. Van a per nosaltres, i saben que la llengua és la columna vertebral de la nostra nació, el pal de paller que diria el president Pujol.
És en temps com aquests que veus com la d’en Joan Solà ens fan més falta que mai. Una veu dura, radical i compromesa, en definitiva, una veu amb una consciència nacional que es posava per davant de tot i de tothom, especialment d’una classe política que fa temps que ha quedat sorda, que ha perdut el sentit de la responsabilitat i que fa temps que ens han deixat de creure com a país. S’obliden que la nostra plenitud nacional només arribarà amb la llibertat. Que tot el que no sigui desfer-nos de lligams que no fan res més que reprimir-nos és anant fent passos cap a la nostra degradació com a poble. Farien bé els nostres polítics de dedicar llargues estones a llegir, o potser rellegir en alguns casos, l’obra del professor Solà.
En Joan Solà traspuava saviesa per tots costats, era un home clarivident, convençut i posseïdor d’una enteresa i honorabilitat digna d’admirar. En un dels seus llibres ens convidava a ser valents, amb un títol que no deixa marge pels dubtes: “Plantem Cara”. El mestre Solà s’encarregava de recordar-nos que els que porten anys venent-nos que Catalunya és un model de convivència ens enganyen. Al nostre país el que hi ha és una falsa convivència perquè nosaltres reculem. De pau lingüística, res de res. Alguns tenen tant interioritzat el síndrome de l’esclau que s’arriben a creure que recular és el que ens convé, que tirar-se en una piscina amb les butxaques plenes de plom no és sinònim d’ofegar-se sinó de model de convivència.
Per acabar m’agradaria reproduir les paraules que el seu nebot va dir el dia del seu comiat: “El país et plora avui, Joan, per la teva persona, però ja fa massa temps que plora i que es dessagna per la nostra llengua. N’estem farts”. Gràcies per tot mestre i descansa en pau. El dia que arribi la victòria seràs molt present en la nostra memòria.
El principi del final
El que va passar ahir a la nit a Madrid, tal com ens explica avui Enric Juliana a La Vanguardia, és una història digna d’un gran guió d’una pel·lícula de les d’abans. Un guió que hauria de ser matèria obligatòria a les facultats de Ciència Política. José Luis Rodriguez Zapatero ja pot reservar espai al seu àlbum de fracassos polítics, que no recordarem ara perquè seria mereixedora de com a mínim d’un article, a una nova entrada.
Quan es fan apostes d’alt risc, quan es juga al blanc o negre, tots sabem que només hi ha dos resultats possibles: victòria o derrota, ambdues contundents. Fins i tot un polític com Zapatero, expert en els equilibris més impossibles, en interpretacions laxes de la realitat o en actuacions basades en la mentida pura i dura no es pot escapar de la bufetada en tota la cara que va rebre ahir. Tomás Gómez, l’home que ha desafiat a l’aparell socialista controlat per Blanco i Rubalcaba, ha recuperat alguns valors que en política semblaven oblidats. Ha demostrat valentia, coratge i resistència. Convé que no menystinguem ni una mica aquest polític nascut a Holanda i que presenta un currículum amb dos majories absolutes amb un 75% dels vots al municipi madrileny de Parla. La seva victòria sobre Trinidad Jimenez, la ministra d’aparença simpàtica i riallera, la típica política de passarel·la a l’estil ZP on la façana i l’estètica passen per sobre del contingut i el rigor, suposa una clatellada de grans dimensions a la ja molt malmesa i maltractada credibilitat del rei de la promesa fàcil. Enfonsat a les enquestes i ara derrotat a Madrid, Zapatero ha perdut el rumb de manera definitiva, la seva imatge comença a fer pudor de cadàver polític, i tot i que el 2012 encara queda lluny, comença a semblar una quimera que el president del govern espanyol arribi íntegre a la propera cita electoral.
Segurament el mag Zapatero ja deu estar rumiant com poder desviar l’atenció mediàtica amb nou cop d’efecte dels que ja ens té acostumats, un clàssic del seu repertori banal i més propi de democràcies caribenyes que no pas de democràcies occidentals. Però Zapatero ja està arribant a l’estació final del seu trajecte, ja no hi ha marxes enrere ni trucs barats que valguin per salvar-se. En el seu camí ha anat sembrant la llavor del descrèdit i la mentida i ara ja ha arribat l’hora de la veritat, l’hora que marca el principi del final de Zapatero.
Hello world!
Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!
